Quarta entrega de les aventures de La Psicòloga del Born, el Carvalho del segle XXI. Barça, sexe i rumba catalana: benvinguts al Born
18,00 €
Comparteix
Així es justifica Josepmaria Escrivá de Balaguer, al punt 178 de «Camino»…
Quan vegis una pobre creu de fusta, sola, menyspreable i sense cap valor…i sense Crist crucificat: no oblidis que aquella creu és la teva creu: la de cada dia, l’amagada, sense lluentor i sense consol; esperant el crucifix que li falta; i aquest has de ser tu.
La història comença a Barcelona amb la Noelia pujant l’Arrabassada. Estrena cotxe, ha millorat econòmicament gràcies al bon final del cas anterior. Va a ESADE Sant Cugat, a cursar un Programa de Lideratge. De sobte un fet terrible ho capgira tot…
Allò que començà a concebre’s com un assaig psicològic, un al·legat ferotge contra la doble moral nostrada, acaba quallant en forma de narració amb humor identificada en el sexe menys convencional, les relacions professionals i els abusos de poder.
Aquest llibre s’apropa al lector amb falses pretensions, aplicant a la narrativa un ritme d’acció constant, foll i irreflexiu, dins d’una muntanya russa d’esdeveniments, quan en realitat el vol fer pensar.
És difícil trobar el teu lloc quan tens una germana bessona idèntica i dues una mica més grans, que també ho són entre elles. Al final, un desgavell on tothom s’assemblava i ningú sabia qui era qui. Una mica com en aquesta història.
El pas a l’adolescència fou convuls, totes quatre germanes es revelaren com noies sexualment molt actives. Els joves de Mendoza, a l’Argentina, felicitaven efusivament el senyor Arrotea per la seva contribució al benestar de la ciutat; ell no s’ho prenia gaire bé. La seva mare deia que sempre havien volgut un nen, però es va haver de conformar amb quatre femelles arribades en dues tongades de bessones.
Tampoc va encaixar a Buenos Aires, capital federal de l’Argentina, on desenvolupà les agosarades primeres passes de la seva trajectòria professional; allò tan trencador d’allitar-se amb el seu cap, que a més a més estava casat. N’estava molt enamorada, ell també, d’això n’està segura, aquestes coses les dones les sabem. No es podia divorciar, la seva esposa patia un càncer terminal que no s’acabava mai. No tenien cap possibilitat de reeixir, però ambdós eren tossuts, molt tossuts. També hi havia la diferència d’edat.
